Era el petit de
casa seva i no estava gens interessat a fer-se gran. Es deixava protegir per
tothom i no acabava d’entendre que la seva vida l’havia de començar a viure tot
sol. A l’escola, tot se li feia una muntanya. Llegir i escriure li pesaven com
dues lloses que li complicaven extraordinàriament la vida quotidiana. No era
que no disposés de les habilitats necessàries per aprendre, sinó que semblava
que intuís que l’aprenentatge de les lletres no era més que un primer pas cap a
una vida cada vegada més difícil. I el panorama no l’atreia ni poc, ni gaire,
ni gens. Malgrat tot, la tenacitat dels que l’envoltaven va fer que un dia, per
la seva pròpia sorpresa, un text s’il·luminés davant els seus ulls. El va saber
llegir! Aquella tarda, quan va anar a la classe de reforç que els pares li
havien procurat, la mestra el va veure arribar radiant. “T’adones que he
crescut?”, va dir-li el nen amb els ulls brillants i la veu més greu de què va
ser capaç. [...]
BOSCH, E., (2003). Educació i vida quotidiana. Barcelona: Eumo Editorial.
Com es pot apreciar en el text, la història tracta sobre un nen que considera que aprendre a llegir o escriure el conduirà a una vida més difícil. Tot i així, el dia en què es sorprèn quan veu que sap llegir, es sent a gust sentint que s'ha fet gran perquè ha après a fer-ho. El problema que tenia passa a ser una possibilitat per creìxer: crèixer en el sentit de la voluntat de compartir i tenir seguretat i decisió en ell mateix.
És a partir d'això que entenem la lectura com una forma de creixement: la lectura ens educa.
No hay comentarios:
Publicar un comentario